Ningú s’il·lumina fantasejant figures de llum sinó fent conscient la seua obscuritat. C. G. Jung

 

«Sense llum no existiria res»

Una persona molt antiga degué assenyalar el Sol per fer-se entendre i dibuixà en la sorra un cercle amb rajos. Generant així una imatge, es va fer comprendre.

A Pascual Arnal (Vila-real, 1969) li interessa la imatge des de la seua vessant més antiga: la representació. Primer va ser la imatge, després el mite i finalment la raó, aquesta és la genealogia de la representació que mai haguera estat possible sense la llum. Viure en el present el fa emprar una càmera, la contemporaneïtat té aquesta sort tecnològica i Pascual Arnal es beneficia per assenyalar-nos tota gràcia de retorn amb forma d’imatge.

La seua voluntat estètica comprén el seu interés per l’existència. Una vessant epicúria besa la imatge (1) com a emissora de sensacions i l’ànim d’abraçar-la com a generadora de consciència, configuren una concepció de la fotografia com un útil per a la transmissió del coneixement. I és que la tasca d’aquest creador no és altra que la de la investigació fotogràfica dels processos arquetípics de representació.

«La fotografia: un instrument al servei de la vida»

Contemplar el treball fotogràfic de Pascual Arnal estimula una perspectiva humanista, un bateg reflexiu i antropològic que ens convida a pensar en un etern retorn mimètic, on tot es repeteix de manera transmutada.

Aquest creador vol recol·lectar mites amb la càmera i esbrinar quins elements ens fan genuïnament éssers humans. Vol salvar jungianament la fissura inconscient de la inconsciència i donar llum a allò simbòlic: als rituals i religions, a l’art i tradicions, als traumes i cicatrius, als somnis i malsons.  La seua triada, Les raons, és un recull de troballes que suggereixen vivències, per generar un sistema d’arquetipus (2) en forma d’instantànies.

Se’ns pressenta, d’aquesta manera, una fotografia de l’inconscient col·lectiu per conéixer subjectivament quina és la màgia universal que ens configura com a persones.

 

El mateix que ens individualitza de forma irreductible, ens uneix i fa que el nostre intercanvi de mirades sigui de reconeixement, de reprocitat.  Teresa Forcades

 

Les raons responen a aquesta inquietud epistemològica, tres fotollibres d’una mateixa ventrada parits en tres temps diferents sota un mateix esperit: el rencontre amb les imatges nuclears des del present; eixes representacions iconogràfiques que poden generar experiència, bé ja implícitament en una escena, bé extrínsecament suggestionant-la. El primer volum de les raons, Les ocasions retrobades (2010) ja responia aquesta necessitat estètica d’assenyalar una casuística repetitiva  i atemporal.

El nostre flâneur va a la recerca d’allò cerimoniós i transcendental, i tant se val, una columna, com un banquet d’aliments, com un plany o el dolor d’una cicatriu per abastir aquests indrets plens de vivències. Però, malgrat aquesta primera col·lecció metarrepresentativa, el seu l’ímpetu creador no s’esgota i les seues ganes de seguir congelant instants amb la càmera es fan paleses amb més «raons».

Així mateix, el segon volum Totes les possibilitats absolutament necessàries (2013), segueix aquesta estela, però des d’una vessant més mítica on la fenomenologia queda a l’abast de l’onirisme i del misticisme. Pascual Arnal vol subratllar la importància del gestos simbòlics que emprem per salvaguardar allò perpetu i que connecten amb el nostre aparell emocional. També vol subratllar eixa pauta periòdica que s’albira en la natura que flueix heraclitianament. Com ens podriem banyar dues vegades en un mateix riu, sinó?.

Una idea cíclica de l’eternitat o en una joventut del representar lactant que no es posarà dempeus fins que el mite faça el pas a la raó i la fenomenologia esdevinga semiòtica. Però sense oblidar mai quant de logos hi ha ja al mite i quants fenòmens calen per establir-ne la semiòtica. Si truquem a la porta de Jung, aquests ens revelarà que cap ciència no substituirà mai el mite i que no es pot crear cap mite a partir de cap ciència. Aquesta dissociació mite/ciència assenyala la impossibilitat de copsar amb les mateixes eines l’un i l’altra. Inferim així el fracàs de la Modernitat recau en la seua confiança cega en la raó dogmàtica: el vas del saber desborda allò científic, les ciències de l’esperit s’ofeguen en un mar dogmàtic, però un salvavides sura en l’intent de voler comprendre els arquetipus atenent a les emocions. I si hi ha quelcom que vol suscitar aquest artista de Vila-real, no és altra cosa que emocions.

El tercer volum de Les Raons, Contracte d’estabilitat número tres (2015) proposa una alquímia fotogràfica que busca «l’or» del gran saber, des d’un nivell primitiu de consciència on encara no hi ha una plena comprensió del que es capta.

Pascual Arnal sempre actua intuïtivament sense pensar l’aparell epistemològic que pot envoltar una instantània, però sí d’una manera conscient de la potencialitat emotiva i de coneixença, tot i que en el moment que fa «click» amb la  càmera encara no entenga per què.

La fotografia com un instrument al servei de la vida, una manera impossible de controlar l’inaprehensible per seguir generant discurs, col·leccionant imatges de representacions arquetípiques, mutacions i revolucions fractals que possibiliten el reconeixement i la identitat.

Tres llibres, tres raons amb forma de matrioixca infinita exposen una cartografia de l’experiència per oferir una cosmovisió tan arcaica com innovadora, per transmetre una comprensió de sí com a resposta a la desorientació de les persones en la contemporaneïtat.

Letícia Marrades. Benimaclet, desembre 2016.

 

(1) Per als grecs antics imatge i representació eren sinònimes. Podem emprar les paraules «imatge» i «representació» per a traduir el vocable εἴδωλον (ídol). Epicur anomenà εἴδωλον (ídol) a les representacions enviades per les coses als nostres sentit, generat sensacions.

(2) Carl Gustav Jung (Suïssa, 1875-1961) va dir que l’inconscient per se era incognoscible. No obstant això, aquesta necessitat inconscient (de l’inconscient) deixa oberta una escletxa per a que aquest es manifeste a través dels arquetipus: símbols, com puguen ser els somnis, l’art, la religió o els traumes psicològics.  Sent aquests els que modelen la forma en que la consciència humana pot experimentar el món i percebre’s, generant el que Jung anomenà L’Inconscient col·lectiu. Així mateix, l’experiència subjectiva dels arquetipus permet donar resposta a un sistema de creences partint de la pregunta: «i tu quin mite vius?».